Unes mans amb guants obren eixa clau de pas d'acer perquè l'aigua, ben mesurada, córrega per la sèquia i regue els camps obrint-se pas entre els cavallons, aquells solcs funcionals que, amb una aixada, el treball humà va dibuixar sobre la terra. També és aigua ben mesurada la que entra a eixa formigonera per barrejar-se amb l'àrid i el ciment en la seua justa proporció, així després el formigó pot penetrar correctament entre les armadures i aturar-se allà on apareixen els encofrats. Una superfície grisa que després es rega i es cura amb afecte, ja que ha de forjar al ritme adequat, igual que la terra marró dels camps requereix una humitat determinada i igual que les collites necessiten uns temps i una climatologia molt concreta. L'ofici de la terra i l'obra és après. Els que llauren els camps i els que vibren els formigons porten barrets o cascos i també botes. Igual que els que condueixen els camions de distribució d’aliments i de materials de construcció. Es mouen i circulen els tractors, les excavadores, els rucs i les grues. Mentrestant les tomaques, les cebes i els carbassons brollen, en aquest paisatge de terraplens, sembres i molins; de puntals i canyissos; de falçs i martells; de sulfats i additius, on allà les grues, les rases, les llences i les toves.
PRECAUCIÓ!
Perill per obres.
Video
Andreu Signes
Estructura i ferreria
Decortruss, Juanjo Valverde
Fotografies
Ricardo Ruíz, Miradors de l’Horta
Precaució! pretén advertir d'un dels perills múltiples i complexos que aguaiten la supervivència de l'horta de València: la construcció. El significat atribuït a aquesta senyalètica d'advertència forma part d'aquest joc dual, ja que també pot ser, segons els ulls que el miren, el símbol d'un agricultor treballant la terra. Així, de lluny, la grua podria semblar vertadera, tant com els dissenyadors que, vestits d'obrers, visiten l'obra. Advertiment! Perill! Una altra parcel·la de terra rural que s'urbanitza! Des de prop, però, entenem la seua dimensió escultòrica de joguet i de farsa: el dur que és bla, el pesat que és lleuger i la torre que és un pal elèctric abandonat. Què passaria si s'urbanitzara aquest camp? Probablement quasi totes experimentaríem un sentiment de pèrdua, ja que l´horta és un paisatge antropitzat, resultat de l´acció humana, que forma part de la nostra identitat. Posar el focus en una de les problemàtiques de la seua desaparició i fer-nos reflexionar mitjançant l'alerta eren els objectius del projecte.
Actualment, l'horta de València disposa del PATH, una ferramenta de planejament que la protegeix. Tot i això, quan es tracta del traçat d'infraestructures que superen el poder municipal, els terrenys d'horta s'asfalten, urbanitzen i construeixen igualment (tal com ha passat recentment, per exemple, amb l'ampliació de la V-21). La pèrdua de superfícies agrícoles contínues i connectades fragmenta l'horta com a territori i resta els serveis ecosistèmics que ofereix aquest paisatge productiu i industrial. L'horta que, tan bonica i verda, i tot i així és un polígon.
L'emplaçament inicial proposat pel festival Miradors de l'Horta per fer aquest projecte complia una sèrie de condicionants clau. Es tractava d'una vora urbana amb un aparcament de cotxes pràcticament ficant-se a l'horta, resolt amb senyalètica vial groga, i amb la particularitat que, entre els cotxes, apareixia un banc de fusta mirant un camp de xufa (que durant les dates del festival es cremava), amb un pal elèctric abandonat al mig. Es va decidir així generar tota una escenografia en què participeren i es relacionaren entre si tots aquests elements del lloc, significant-se, utilitzant el pal elèctric abandonat, la qual cosa a més permetria aprofitar els recursos i poder construir una instal·lació en altura; un símbol enmig d'un paisatge horitzontal. Els veïns i agricultors ens van explicar les molèsties que aquests pals de llum abandonats, que havien intentat eliminar per vies legals, els generaven. Aquest argument reforçava la idea d’intervenir sobre l’estructura del pal per simular una grua de construcció, que permetria viure en l’espectador, en primera persona, una experiència desagradable: la destrucció d’un camp d’horta com a conseqüència de la construcció. Lamentablement l'agricultor del camp no va permetre fer la intervenció: tenia males referències sobre els danys ocasionats pel festival anys anteriors. Molèsties que, amb l'excusa del disseny i la cultura, es generaven als camps d'horta que els agricultors com ell, durament, treballaven tot l'any. Aquesta idea la vam utilitzar en traslladar la proposta a l'altre camp, vallant-lo i abalisant-lo, i vestint els dissenyadors i arquitectes que feien les visites amb uniformes i cascos d'obra, de manera que ells mateixos formaven part de l'escenografia; eren també advertiment i perill. Així, des de lluny, es produïa l'efecte del parany: la grua i els obrers podien semblar reals; i els grups de dissenyadors formaven part del perill. Tot i que, en aquest sentit, la visita amb els alcaldes de l’Horta nord va ser la més divertida…
